L’Orquestra de la Bona Sort, més de dues dècades de música i salut mental

Fa pocs dies, el Gran Teatre del Liceu va acollir un concert molt emotiu per commemorar aquestes més de dues dècades de trajectòria. Una cita que també va servir per retre homenatge i acomiadar el seu director durant tots aquests anys, el músic José Manuel Pagán, guardonat amb el Premi Gaudí a la millor música original per la banda sonora de Pa Negre, obra que també li va valer una nominació als Premis Goya. Amb 77 anys, Pagán tanca una etapa després d’una dedicació plena des dels inicis del projecte i deixa ara el relleu al seu fill, que en continuarà el camí.

Aquest dijous hem conversat amb ell a l’Entrevista del dia del matinal de RCT, on ha recordat els orígens del projecte i una experiència especialment colpidora que exemplifica el poder de la música.

Amb el meu amic i fundador de la comunitat terapèutica del Maresme, el doctor Valentí Agustí, fa molts anys, fa quaranta anys, vam fer un grup i vam anar a tocar al que llavors es deien manicomis, a la Santa Creu i al frenopàtic. Llavors, en una de les actuacions, quan ja havíem acabat, una de les pacients s’apropa al piano on jo estava i em diu: ¿Cuándo vais a volver?. Això, en principi, no tindria més importància, però sí que la tenia en el sentit que aquesta persona feia nou anys que no parlava. Jo crec que la música li va arribar tan endins que va ser capaç de trencar aquest bloqueig.

Pagán destaca el valor terapèutic de la música i la seva capacitat d’arribar a persones amb diferents realitats.

L’orquestra és una manera d’aplicar la musicoteràpia. Amb nens autistes, amb els quals he treballat també, és una altra manera molt diferent. Amb persones amb Alzheimer també. En fi, hi ha moltes maneres d’aplicar-ho, però la música és el món de la vibració, és el món dels sentiments, i això és una força que, ben aplicada, pot resultar realment beneficiosa per a les persones.

Una de les claus del projecte és també el talent i l’experiència musical dels seus integrants.

Tenim la sort, per exemple, de tindre una persona que ha sigut professor de saxo durant molts anys i professor de llenguatge musical, i un dia li va arribar la malaltia. Tenim un bateria que de jove també va estar molt de temps en un grup de ball, o sigui que sap tots els ritmes. Nosaltres, en general, fem ball, fem des de bolero fins a rock and roll.

El fins aar director posa en valor la implicació i el compromís dels participants, trencant estigmes al voltant de la salut mental.

Jo el que vull dir, sobretot per a la gent que no coneix la malaltia mental, és que durant tots aquests anys mai he tingut cap problema amb ells. Cap problema d’indisciplina, cap problema que no vulguin fer una cosa… Ells estan disposats. Quan pugen a un escenari, canvien totalment.