Montserrat Millàs rescata la història de la Gran Mina de Calella
La calellenca Montserrat Millàs ha publicat el llibre La Gran Mina d’Aigua de Calella. Cronologia, un treball exhaustiu que documenta la història, el traçat i la importància d’aquesta infraestructura subterrània que durant segles va abastir d’aigua la ciutat.
Amb el suport de l’Arxiu Municipal de Calella, el tècnic Jordi Pérez, Josep Martí, i l’expert en mines d’aigua Francès Alfambra, Millàs repassa el període que recorre des del segle XVI fins a l’actualitat, revelant la importància geològica, històrica i patrimonial de la mina.
L’autora, que s’hi va començar a interessar des de petita gràcies a la influència del seu pare, ha pogut aprofundir en aquest estudi després de jubilar-se, dedicant temps a la recerca documental i al treball de camp. El llibre inclou imatges inèdites, com una fotografia realitzada pel mateix Alfambra a l’interior de la mina, així com mapes i esquemes que en mostren el recorregut i ramals principals.
Bé, l’interès és, pràcticament, des de petita, perquè el meu pare sempre havia tingut una gran cura i una gran preocupació pel funcionament no solament de l’aigua de Calella, sinó també de l’aigua residual, és a dir, de les clavegueres. En jubilar-me vaig fer una mica de recerca i d’aquí ha sortit aquest primer estudi cronològic.
La mina, que neix a la zona de Can Estol i recorre gairebé 200 metres fins a la Riera, representa una ecotecnologia ancestral basada en l’aprofitament de l’aigua freàtica per gravetat. A diferència dels pous convencionals, no requereix cap mena d’energia per extreure l’aigua: l’aigua brolla de forma natural.
A Ca l’Estol té la primera entrada, que és molt petita, molt estreta i no hi hem aconseguit entrar, però algun dia ho farem, eh? Té la primera entrada i va parar tot recte fins a la riera. Ho feien els tècnics minaires. Els tècnics minaires que en deien una séquia per sota la terra. Ells entraven amb un tamboret petit per fer tot el recorregut de la mina.
Montserrat Millàs i Francès Alfambra han parlat de l’existència de diversos ramals secundaris, com el del Torrent del Raig o el Torrent de la Coma, que s’utilitzaven tant per al subministrament domèstic com pel reg de l’horta. Tot i l’impacte de la sequera dels últims anys, alguns trams de mina encara conserven cabal, i en poblacions del Maresme ja s’estan recuperant aquestes infraestructures per barrejar l’aigua freàtica amb altres fonts com la del riu Ter.
Algun poble del Maresme, ara ja aprofiten l’aigua de la mina i la barregen amb l’aigua del Ter. Això és possible, això és possible. És aigua neta, és una aigua que no cal depurar-la massa. Això està passant avui en dia.
Millàs reclama treure profit d’aquest patrimoni hidràulic, que en molts casos ha estat oblidat o abandonat, però que durant segles va garantir el subministrament a pobles sencers. Malgrat les dificultats logístiques i de propietat, els agradaria que en un futur alguns trams poguessin ser visitables.
