Una conjunció musical extraordinària: Clifford Brown i Max Roach

Ja ho deia el llegendari baterista Baby Dodds: “La bateria ha de cantar“. Aquestes paraules són les que van animar al Max Roach a seguir un camí molt particular amb la percussió. Per a ell, la bateria és un instrument melòdic i vol fer amb ella el que feia Bach amb la melodia. En Roach va ser un mestre del solo integral, demostrant que la bateria és un instrument que pot escoltar-se sense acompanyament i que pot organitzar la música tant bé com un altre.

I, d´altra banda, tenim al gran Clifford Brown un trompetista d´estil bebop, continuador de la línea iniciada per Dizzy Gillespie i Fats Navarro. Té un to brillant, polit, i un fraseig flexible i ple d’aventures melòdiques.

A la primavera del 1954, aquests dos genis es van trobar i juntament amb Richie Powell (piano), Harold Land (saxofon tenor) i George Morrow (contrabaix), van constituir un dels quintets més refinats i exquisits del bebop posterior a Charlie Parker.

Agraïments als senyors Juan Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez per la seva sapiència jazzera i per aquest llaminer i vitamínic llibre que us recomano de totes totes:

Guía universal del jazz moderno. Robinbook ediciones. 2006.