Addictes al Blues: Ella Fitzgerald, el blues darrere de la primera dama del jazz

Quan es parla de les grans veus femenines del jazz, el nom d’Ella Fitzgerald apareix en el primer lloc. Propietària d’una tècnica vocal extraordinària, una afinació impecable i una capacitat d’improvisació que va revolucionar el cant jazzístic, Fitzgerald és recordada per les seves interpretacions del swing, el bebop i el Gran Cançoner Americà. No obstant això, el blues va ocupar un lloc significatiu en la seva trajectòria artística i va ser una de les arrels fonamentals del seu llenguatge musical.

Nascuda el 1917, Ella Fitzgerald va créixer escoltant la música afroamericana que dominava les ràdios i els escenaris de l’època. Entre els seus referents van estar figures essencials del blues clàssic com Bessie Smith i Ma Rainey, artistes que van contribuir a definir l’expressió vocal del gènere durant les primeres dècades del segle XX.

Encara que la seva carrera es va desenvolupar principalment en l’àmbit del jazz, Fitzgerald mai es va allunyar completament del blues. Moltes de les cançons que va interpretar al llarg de la seva vida estaven construïdes sobre estructures de blues i abordaven temes tradicionals del gènere com l’amor, la pèrdua i la solitud. El seu cant, no obstant això, diferia de la intensitat esquinçadora característica d’altres intèrprets, aportant una elegància melòdica i una sofisticació rítmica que van acostar el blues a nous públics sense sacrificar la seva essència.

El seu vincle més directe és l’àlbum “These Are the Blues” (1963), amb el trompetista Roy Eldridge i l’organista Wild Bill Davis. És l’únic disc de Fitzgerald dedicat enterament al blues i és un recorregut per cançons associades a Ma Rainey, Alberta Hunter, Bessie Smith i Leroy Carr, entre altres, en el qual la seva veu adquireix una majestuositat que encaixa perfectament amb el material més ombrívol.