Coleman Hawkins, el cos i l’ànima del saxòfon

Què tal, gent dels pantans de Louisiana?

Encara que us sembli mentida, el saxòfon va estar proscrit molt de temps. No només no era acceptat a l´orquestra Simfònica Americana, sinó que, fins i tot, el Papa Pius X va ordenar al clero i als creients que l´evitessin i es mantinguessin allunyats d’aquesta andròmina que només procurava disgustos i escàndols a les oïdes de tanta gent.

I enmig d’aquest panorama tan galdós, va aparèixer en Hawkins  i va dignificar-lo. Amb pocs models musicals als quals imitar, va haver de definir i desenvolupar una veu jazzística diferent.

Va saber adaptar-se als temps, a les seves variabilitats estilístiques i es va apropar sense prejudicis al be-bop, que en aquella època era tan admirat i repudiat alhora… Gràcies, Sr. Hawkins, pel vostre Body and Soul.

Gràcies al Ted Gioia, font inesgotable  de rajars jazzerus.

I gràcies a la gent que els diumenges a la tarda se’n va a Congo Square a escoltar jazz.